L’art com a eina de transformació

Aina Andrés Puntero

Una mostra de la capacitat subversiva, activista i transgressora de la pràctica artística.

-¿Y esto que estás estudiando para qué sirve?

-Pues para muchas cosas yaya, puede cambiar muchas cosas…

-No sé…pero ¿cómo?

Com? Com pot la pràctica artística canviar el món? Just és aquesta pregunta la que m’agradaria respondre, la resposta de la qual m’agradaria donar a conèixer, fer visible. I és que les persones mereixen saber i l’art i el disseny mereixen ser revalorats amb el potencial transgressor i transformador que poden arribar a tenir. Durant aquest temps he vist que allò que per a mi és tan evident, la capacitat subversiva de la pràctica artística, no ho és tant per les persones que no tenen cap vinculació amb aquest camp. A més a més, l’art no és quelcom desvinculat de la societat, ans el contrari, en depèn totalment i pot ser una eina de transformació, per això vull visibilitzar la proximitat que pot tenir o, que més aviat, hauria de tenir, amb les persones, el poble, amb els nostres desitjos i la nostra lluita. Així doncs, em proposo mostrar exemples de la capacitat transformadora de l’art i donar a conèixer al món el seu potencial activista que ha quedat sovint eclipsat per l’obra estàtica i alienada de la societat que l’envolta. Visibilitzar que pot ser un esglaó cap a un món millor, més humà, sensible i conscient, que és fet per nosaltres però també per a nosaltres. I així fer que la meva àvia, el teu veí i la ciutat sencera vegin que l’art no és només una obra exposada a un museu, sinó que pot també anar lligat a nosaltres, al què volem, al què sentim i al què pensem. Per a expressar-nos i canviar. Per canviar i millorar.

  • Victor Papanek – “The tin can radio” (1964) i “Nomadic furniture”(1970)

Victor Papanek (Àustria, 1923- Estats Units, 1998) dissenyador i escriptor de nombrosos llibres, entre ells “Dissenyar per al món real” (1971), és una figura clau del disseny social i sostenible. Preocupat per l’optimització dels recursos naturals i per la responsabilitat social del disseny, crea una sèrie de mobles “Nomadic Furniture”, les instruccions dels quals van ser distribuïdes l’any 1973 a Estats Units amb molt d’èxit.  Aquesta sèrie mostra els passos per autoproduïr-se de manera senzilla el mobiliari domèstic: taules, cadires, llits, sofàs, tamborets i taules, a partir de material reutilitzat i econòmic. En resum, es mostra  “Cómo construir y dónde comprar muebles ligeros que se pliegan, se inflan, derriban, apilan o se pueden reciclar“. Així doncs, l’autor ens dona les eines per fer-nos els nostres propis mobles, fent-nos partícips i productors d’aquest procés alhora que promou el respecte per la natura i els seus recursos, un clar i primer exemple de la capacitat de transformació del disseny.  A més a més, aquesta és una mostra de l’altra cara que aquest pot tenir, la que al meu paré és la que hauria de definir-lo únicament i no pas la del disseny com a quelcom elitista i exclusiu. Es presenta un projecte destinat a cobrir una necessitat social, i no només això, sinó que a més a més intenta ser coherent i responsable, tal i com el músic americà Pete Seeger diu en una de les seves cançons: “If it can’t be reduced, reused, repaired, rebuilt, refurbished, refinished, resold recycled or composted. Then it should be restricted, redesigned or removed from production”. I és que el disseny com a pràctica hauria d’involucrar tots aquests aspectes, com a disciplina que pretén ser útil i funcional, de la mateixa manera que un metge ha de tenir en compte diversos factors a l’hora de tractar amb un pacient, la persona dissenyadora hauria de tenir en compte l’impacte mediambiental, l’eficiència del producte, les persones a qui anirà destinat, la seva durabilitat, etc.

Victor Papanek- “The tin can radio” (1964)

A més a més, Papanek col·labora uns anys abans amb un projecte que consisteix en crear un receptor de ràdio sense piles ni bateria. Aquest receptor va ser fet per a què les persones d’Àfrica poguessin construir-lo amb els recursos que tenien al seu abast, de nou fomentant l’autoproducció i el factor social. I és que “este diseño era realmente revolucionario, ya que el facilitar a personas aisladas y no alfabetizadas el uso de una radio, les brindaba la posibilidad de estar informadas y conectadas con lo que pasaba en su entorno, libres de gasto.”. D’aquesta manera Papanek torna a posar sobre la taula el que hauria de ser la principal meta per a aquelles persones que dissenyen: pensar més enllà abastint necessitats reals tenint en compte els recursos i el context. I és que el disseny pot ser una eina com tantes altres per a fer canvis, per a cobrir necessitats de la manera més eficient i coherent, per a solucionar conflictes i problemes més generals com l’analfabetització o l’aïllament en aquest cas. Un conflicte tan complexe com aquest i una resposta tan senzilla com la de Papanek. Una resposta senzilla fruit d’una voluntat de canvi i de millora, de consciència de la realitat en la qual hi té lloc aquest problema. I és que sense haver experimentat la realitat en la qual havia de tenir lloc aquest receptor de ràdio probablement Papanek no hagués estat capaç de crear un element assequible o assolible per a les persones a qui anava destinat. Va haver d’estudiar i viure el context en el qual s’havia de desenvolupar aquest projecte per tal de donar la millor solució, a partir dels recursos existents en aquella realitat. En aquest aspecte es podria relacionar aquest projecte amb el concepte d’Innovació frugal, un tipus de disseny o innovació que es dedica a cercar solucions a problemes a partir dels recursos existents en un context concret (optimitzant-los), tenint sempre en compte el seu impacte mediambiental i social. I és que a dia d’avui és sorprenent trobar-nos amb objectes realment útils, realment assequibles i necessaris, molt lluny ha quedat el disseny preocupat per la sostenibilitat o per estudiar les necessitats reals de les persones. I és que què ens trobem quan anem al supermercat, per exemple? Milers d’aliments embolcallats amb plàstic, plàstic i més plàstic… un material que trigarà anys en descompondre’s i tot en un context de canvi climàtic. Quin tipus de disseny és aquest? Cap. Cap, és consumisme, és productivitat, però no disseny. Sense esmentar la indústria tèxtil, macro produccions a baix cost, posant en risc vides i al planeta sencer. Electrodomèstics programats per espatllar-se, mitges que es trenquen al desè ús…res d’això és disseny, no ens confonguem, és una altra cosa. Disseny és pensar realment en l’impacte, en la necessitat, en ajudar i no en promoure el consum.

  • Sarah Ross- “Archisuits” (2005)

Partint de la realitat que ens envolta a les ciutats, en el cas de Sarah Ross a Los Ángeles, en què l’arquitectura defensiva exerceix un control hostil sobre els ciutadans, en les seves formes de relació i en la seva activitat, aquesta artista i investigadora actua d’una manera subtil però tallant sobre aquesta arquitectura, fent-nos més conscients de la realitat que ens envolta. Algun cop us heu plantejat perquè els bancs llargs acostumen a tenir tants reposa braços? O perquè certs espais en els quals us agradaria seure estan recoberts de punxes? És això l’arquitectura defensiva, la que impedeix que les persones sense-sostre dormint als bancs del carrer, la que ens aliena en bancs individuals, la que impedeix que ens asseiem a l’esglaó d’una propietat privada, entre molts altres casos.

Exemple d’arquitectura defensiva


Així doncs, Sarah Ross pretén alterar aquest control que l’arquitectura (que no s’ha fet sola, per cert) de les ciutats intenta exercir sobre nosaltres. Per a fer-ho, l’artista crea diversos vestits amb formes integrades d’escuma, els quals formen el negatiu de diverses superfícies de la ciutat de Los Ángeles, subvertint els elements dissenyats per què ningú s’hi segui, s’hi estiri o s’hi recolzi. D’aquesta manera Ross usa la pràctica artística com a eina per tal de transmetre un missatge i, com aquell qui escriu un assaig sobre l’arquitectura defensiva, ella busca una manera visual de transmetre aquesta realitat fent-ne de l’art una via per a crear impacte i obrir consciències. Així doncs, veiem com de nou la pràctica artística pot ser també una eina discursiva, de conscienciació i de visibilització de certs aspectes de la realitat que ens envolta que sovint queden ocults. De fet, en casos com aquest en què l’art transgredeix la mera actitud de “l’art per l’art”, és convenient fer una similitud de la seva capacitat de reflexió amb possibles teories filosòfiques, assajos o articles. Per què realment el seu transfons és el mateix: comunicar, expressar idees, reflexionar, activar ments, crear debat, etc. i és justament per aquest fet que trobo convenient remarcar que l’art, fora d’allò comú que s’acostuma a creure, no és un simple quadre penjat a una paret d’un museu alienat, sinó que té múltiples formes, de vegades amb límits borrosos en vers altres disciplines, i és que al final tot està connectat: ciència, art, disseny, filosofia, antropologia, política, etc. Sense anar més lluny aquesta mateixa peça de Sarah Ross inclou l’art, el disseny, la política i la filosofia, i qui sap si més disciplines. Pot ser no és purament una peça artística, però quina rellevància té aquest fet si el que ens mostra està més a prop de la nostra realitat que un quadre emmarcat en museu? I és que art i persones, art i societat, art i conflictes, art i cobrir necessitats va lligat, l’art surt de nosaltres tant com és útil per expressar-nos, comunicar, sentir i apropar-nos en un món que sembla que cada cop ens aliena més. L’art pot ser el fil que ens salva de la fredor, de l’alienació i de la banalitat. L’art ens pot fer recordar que no estem sols.


Sarah Ross- “Archisuits” (2005)
  • Colectivo Enmedio- Taller “Bellas Vallas” (2016)

Colectivo Enmedio- Taller “Bellas Vallas” (2016)

Seguint els passos de Sarah Ross, el col·lectiu Enmedio va presentar a la ciutat de Barcelona el Taller “Bellas Vallas (o cómo subvertir con nuestros cuerpos el diseño urbano de las ciudades-marca)”. Aquest taller tenia el propòsit de visibilitzar, subvertir i reflexionar, de nou, en vers l’arquitectura defensiva mitjançant diverses accions. Paral·lelament a les barreres arquitectòniques de la ciutat de Barcelona, també es van proposar visibilitzar les barreres amb les que es troben les persones que han d’emigrar i els refugiats, així ho expliquen: “enlazar, como sea, la hostilidad y amenaza con que se prohibe hoy la libre circulación de las personas en las fronteras de los Estados-nación con esta otra que sufrimos a diario el interior de las ciudades-marca. Dar con un gesto, una imagen, algo que pueda vincular unas vallas con las otras.” Així doncs, de nou, torna a ser borrós el límit de la disciplina artística però és que art, societat i activisme poden hibridar-se. I és quan s’hibriden que es produeix un impacte real, quan la societat s’hi pot veure reflectida en l’art i quan l’art visibilitza i parla sobre nosaltres.


Colectivo Enmedio- Taller “Bellas Vallas” (2016)
  • Eclectic Electric Collective – “El Martillo Project” (2010)

Eclectic Electric Collective – “El Martillo Project” (2010) a Berlín

Aquesta és una altra mostra del què passa quan l’art, l’activisme i la política es fusionen. Tot comença quan el col·lectiu Eclectic Electric amb seu a Berlín es posa amb contacte amb una organització contra el canvi climàtic a la ciutat de Mèxic. És una proposta no només artística, sinó una mostra de noves formes d’organització que subverteixen les establertes pel capitalisme. De manera col·lectiva, es fa un martell inflable a Berlín i s’envia doblegat a dins d’una maleta a la ciutat de Mèxic on, finalment, s’infla i s’activa. El martell actua com símbol de la voluntat i defensa del poble, dels comuns, com a protesta per la Conferència del Clima de les Nacions Unides a Cancún. Els manifestants de Marea Creciente allí presents van assaltar la tanca de l’espai on hi tenien lloc les conferències passant l’immens martell sobre els seus caps fins que la policia va destruir l’inflable a causa de la premsa i de la popularitat creixent d’aquest. Finalment el martell es va fer reconèixer per tot el món com a símbol de les protestes pel canvi climàtic. De nou una mostra de com l’art pot ajudar a fer créixer i visibilitzar la lluita social.


Eclectic Electric Collective – “El Martillo Project” (2010) a Ciutat de Mèxic
  • Disobedient objects- “How to guide” (2014)

Disobedient objects- “How to guide” (2014)

Disobedient objects” va ser un projecte exposat a Victoria and Albert museum , acompanyat d’una catàleg de la mateix exposició. En aquest projecte s’hi exposa el potencial subversiu que poden tenir els objectes segons el seu context i va acompanyat de diversos pamflets en els quals s’hi explica com fer-se un escut, per exemple, per usar-lo a les manifestacions en defensa de la policia. Un altre exemple és el d’una màscara feta amb materials reutilitzats per a protegir-se dels gasos lacrimògens. De nou l’art és el mitjà pel canvi, l’eina per la lluita. I és que cal insistir que l’art té la capacitat d’ajudar a moltes persones: pot ser la veu i l’eina de la gent que no té altres recursos per donar a conèixer les injustícies a les quals estan sotmesos. De la mateixa manera que pot ajudar a millorar les condicions de vida d’un col·lectiu. Un exemple n’és el que explica el dissenyador Oscar Guayabero: es dona el cas que a l’Àfrica, la menstruació és un tema tabú i moltes dones quan tenen el període s’han de quedar a casa. Amb la copa menstrual, però, tenen la possibilitat de sortir al carrer i fer vida normal, essent, a més a més, un objecte més sostenible i saludable que els dissenys tradicionals. Així doncs, aquest exemple ens posa de nou al davant que petits canvis poden suposar un canvi més global i que, com a conseqüència, el disseny pot ser un dels motors pel canvi social.

  • Cooperativa d’habitatges La Borda amb la cooperativa d’arquitectes Lacol (2018)

Cooperativa d’habitatges La Borda amb la cooperativa d’arquitectes Lacol (2018)

Aquest últim exemple és un cas més de com pot, en aquest cas l’arquitectura, permetre la creació de formes de relació que subverteixen les establertes pel capitalisme: cooperar entre veïns per a fer-se el seu propi habitatge de manera totalment autogestionada, rehabilitant un edifici al barri de Sants. Un altre fet interessant d’aquest edifici és el pes que se li dona a l’ecologia i a la sostenibilitat: l’ús de materials reutilitzats, el subministrament d’energia i, en general, el que seria un tipus d’arquitectura bioclimàtica, és a dir, aquella que té en compte les condicions climàtiques i n’aprofita els recursos disponibles per a aconseguir crear el menor impacte possible. Com a exemple, cap dels veïns d’aquest edifici van haver d’encendre la calefacció durant l’hivern i si tot va bé, ni l’aire condicionat a l’estiu.

Així doncs, podem concloure amb què l’art i el disseny, si bé poden tenir moltes formes i intencions, també poden tenir la força de transformar, d’acostar-nos i de fer-nos adonar d’allò que ens envolta. I què passaria si tots en fóssim conscients? Si el disseny fos un bon disseny en quant a la seva responsabilitat medioambiental i social? De fet, diversos col·lectius estan explorant actualment nous materials biodegradables que, per exemple, substitueixin el plàstic. I és aquí on cal insistir: l’art i el disseny no són un bolet que neix sol enmig del no res, va lligat a la vida, a les persones. De la mateixa manera que existeixen moltes formes diferents de concebre’l i, que la força d’aquest, justament neix de la seva hibridació amb altres disciplines: amb la ciència, la política, la filosofia, etc. Començar a esborrar els límits entre disciplines i creure en noves formes possibles de creació pot ser un bon inici per a començar a canviar les coses. Pensar de manera hol·lística a l’hora de dissenyar un producte. I és que, què passaria si tots els dissenyadors d’avui dia tinguessin en compte l’impacte real del seu producte? Imagineu quantes coses canviarien, quants residus innecessaris es reduirien i quantes necessitats real serien cobertes. Però és que insisteixo en què aquest hauria de ser el propòsit i la base d’aquells qui dissenyen. I què passaria també si aprenguéssim que l’art pot ser una eina, el mitjà per a relacionar-nos de maneres diferents, subvertint les imposicions capitalistes, de manera col·lectiva?

BIBLIOGRAFIA I FONTS D’INFORMACIÓ

Sarah.Ross [en línia] [consultat: 8 abril 2019]. Disponible a internet: https://www.insecurespaces.net/archisuits.html

Abler. [en línia] [consultat: 8 abril 2019]. Disponible a internet:
https://ablersite.org/2014/03/20/wearable-workarounds-for-defensive-architecture/


Colectivo en medio [en línia] [consultat: 8 abril 2019]. Disponible a internet: http://www.enmedio.info/bellas-vallas-o-como-subvertir-con-nuestros-cuerpos-el-diseno-urbano-de-las-ciudades-marca/

Eclectic Electric Collective. El Martillo Project. UK: Minor Compositions, 2012 [consultat: 8 abril 2019]. Disponible a internet: http://www.museoreinasofia.es/sites/default/files/banner/descargas/investigacionartisticauniversidad_vvaa.pdf

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s