CONTRA EL GENI INVENTOR. Sobre l’autoria en el “zero waste” i el “trash design”.

Laura Puig.

La creació i la còpia sempre han estat fortament vinculades. Ambdues es podrien considerar una necessitat humana. Ens agrada o bé tenim l’hàbit d’imitar i prendre el relleu. Però, malauradament, els termes d’apropiació i còpia tenen una mala connotació en la nostra cultura occidental. Es defineix la còpia com una falsificació de l’original, com un robatori de la idea brillant d’un inventor anterior, quan, de fet, el terme còpia prové del llatí cōpia i fa referència a l’abundància. Tota la nostra història, el nostre món tal com el coneixem, es basa en aquesta necessitat compulsiva de copiar i imitar. El procés d’evolució no és més que una llarga història de còpies. 

En un moment d’intensa inestabilitat econòmica, política i ecològica com és l’actual, en què tants aspectes de la vida quotidiana canvien a una velocitat implacable a una escala sense precedents, el disseny és una de les pràctiques més poderoses a l’hora de crear discursos crítics amb el sistema present. Una nova generació de dissenyadors utilitza noves (i antigues) eines per assolir els seus objectius socials, polítics i/o ambientals. Entre les quals, les que en terminologia anglesa s’anomenen zero wastetrash design, queno són res més que el disseny de les coses a partir de coses ja existents, descartades anteriorment. 

Aprofundint en aquests dos conceptes de còpia i apropiació, i mitjançant la presentació i relació de diferents propostes de disseny, la meva intenció és qüestionar la legitimitat de l’autoria en un procés de producció on s’utilitza la modificació o coversde peces ja existents per crear-ne de noves, i també com aquesta mateixa pot esdevenir una eina de valorització de les obres. 

Keef Palas. Mussel Rabanne dress, 2018. 

Keef Palas es tracta d’un projecte a quatre mans, les de Claire O’Keefe i Eugenia Oliva, que reivindica noves formes de consum a través de joieria i accessoris efímers. Apostant sempre per peces orgàniques, utilitzen com a materials tot tipus de flors i plantes, com també pedres i restes d’animals marins com petxines, musclos o navalles per a crear les seves peces. Aquestes prenen forma d’arrecades, però també d’ulleres, sostenidors i vestits, amb els quals volen proposar un mode de consum antagònic al promulgat des de sistemes econòmics com el neoliberalisme. Segons les fundadores, aquest projecte es tracta de la materialització del fast luxury, un concepteinventat per elles mateixes, i que pretén ser una contestació al fast fashion, considerant el temps com a veritable riquesa, i el gaudi de l’efímer com a nou luxe.

Una peça clau per entendre el seu treball crític i alhora irònic és Mussel Rabanne dress, feta a partir d’una xarxa d’anelles metàl·liques i restes de closques de musclos, i convertida en la versió zero waste mediterrània de l’icònic vestit de Paco Rabanne. 


Pierre Castignola. Copytopia, 2018.

De la mateixa manera que Keef Palas, Pierre Castignola es serveix d’un model original icònic com a base de creació del seu treball, però des de la modificació de l’objecte i amb un altre tipus de llenguatge i discurs. Amb el seu projecte de final de grau, el dissenyador es qüestiona els beneficis de la patent com a part del sistema de propietat intel·lectual utilitzant un dels objectes més reconeguts del nostre temps però mai patentat, la butaca de jardí de plàstic Monobloc. Tot i que no es coneix l’autor original d’aquest disseny omnipresent, sí que hi ha patentats nombrosos remakes, els quals són utilitzats per l’autor, que en combina  parts seccionades i les transforma en cadires no funcionals, amb la intenció d’explorar la relació ambigüa entre el dret de patents i la llibertat de creació. 

Assenyalant el fet que la gran quantitat de drets d’autor –principalment propietat de grans empreses– monopolitza la creació i controla la innovació, Castignola creu que la imitació és part de la naturalesa humana i que els dissenyadors han de ser capaços de treballar i millorar els dissenys existents de manera més lliure. 


Guillermo Santomà. Pink, 2018. 

De la mateixa manera que Pierre Castignola, el dissenyador barceloní Guillermo Santomà utilitza un dels remakes de la cadira Monobloc per elaborar la seva pròpia sèrie de sis models de cadires de terrassa d’”autor”. Mentre Castignola ho fa des de la intenció de tractar el tema de la còpia versus llibertat de creació, Santomà ho veu com un exercici irònic de crítica a l’autoria original, alhora que de reafirmació de la seva pròpia com a modificador: desfigura les sis cadires fonent-ne diferents parts mitjançant l’aplicació d’un focus de calor, i posteriorment les pinta de color rosa. 

Martino Gamper. 100 chairs in 100 days, 2007.

Aquest treball recull una sèrie de cadires dissenyades i construïdes a partir de restes d’altres cadires i objectes descartats dels carrers de Londres o de cases d’amics. El dissenyador es proposa construir una cadira nova cada dia durant cent dies com a exercici de reflexió entorn la seva pròpia metodologia: repensar el procés de producció, en aquest cas limitat pels materials i pel temps, que el forcen a no esforçar-se tant en la peça perfecta, sinó a trobar solucions híbrides, estètiques i funcionals de ràpid muntatge. 

La intenció de l’autor amb aquest projecte és investigar el potencial de crear noves cadires útils barrejant els elements estilístics i estructurals de les peces trobades, com també reflexionar sobre el seu nou valor (algunes peces són de dissenys coneguts de marques com Vitra o Thonet), proposant d’aquesta manera una nova forma de pensar el disseny. 

Pablo Bolumar Plata. Sitting on a crate, 2018.  

De la mateixa manera com hem vist en els projectes anteriors, especialment en les dues obres que tracten la cadira Monobloc, Pablo Bolumar s’apropia d’un objecte fàcilment identificable com és la caixa de plàstic, utilitzada com a eina principal en la recol·leció vegetal i representativa de l’entorn de l’agricultura, modificant-la per, en aquest cas, reforçar-ne el significat.

L’objecte en ell mateix ja és exemple de lleugeresa, resistència i polivalència, fet que afavoreix la intenció de l’autor de remarcar la presència de la caixa de plàstic al camp, construint una espècie de butaca a partir de la unió de dues caixes en posició perpendicular, a mode d’homenatge a l’ús que en fan els treballadors durant els descansos.

Tots aquests projectes comparteixen la figura del dissenyador com a possible imitador o aprofitat del geni inventor original. Però, en el context actual, la propietat intel·lectual continua essent rellevant? En el present marc neoliberal, en el qual la producció d’objectes és més constant i massiva que mai, i en el qual tot és més susceptible a ser, si més no, molt similar, és possible definir el dissenyador ja no com un creador model, sinó com un selector, prenent el relleu de la feina d’altres i convertint-la en la seva. 

La meva intenció amb aquest article és provocar un debat sobre el valor, a part del de l’autoria, d’objectes dissenyats sota l’etiqueta del zero waste i trash design. Què succeeix amb l’estat i el potencial d’una cadira de terrassa quan aquesta és modificada per un dissenyador de renom determinat? I posteriorment, quan aquesta es converteix en material expositiu en una gal·leria també de renom determinada? 

WEBGRAFIA

https://keefpalas.bigcartel.com/manifesto

https://www.pierrecastignola.com/copytopia

http://martinogamper.com/project/a-100-chairs-in-a-100-days/

https://bolumarplata.com/Sitting-on-a-crate

http://guillermosantoma.com/pink

https://metalmagazine.eu/es/post/interview/guillermo-santoma-poesia-tangible-y-habitable

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s