Víctimes de nosaltres mateixos

Cèlia Andrés

Vivim en una veritable revolució des del punt de vista comunicatiu.
En menys d’una dècada hem traspassat les barreres de l’espai i del temps.

Hem establert relacions on el cos ha passat a segon pla, on ens comuniquem a través de xarxes socials amb un tipus d’interacció “descarnada”, perquè hem separat el cos de la ment.
Ho digitalitzem tot, però també hem d’admetre que ho fem a través de filtres i retocs que dissenyem seguint els imaginaris estètics i culturals.
En aquesta comunicació on no hi ha cos, perdem el component emocional que durant segles ens ha definit com a éssers humans.
El fet de situar-nos fora de nosaltres mateixos, ens fa creure en una falsa autoria, on tu ets el creador de la teva pròpia identitat.
Tots aquests factors estan creant en l’usuari una sensació d’omnipotència, ja que els fa sentir com deus. Ens faciliten “realitats” on pots construir la millor versió de tu mateix, una versió encara inexistent .

La fotografia al llarg de la història ens ha servit com a mirall per conèixer i mostrar la nostra identitat als altres. Aquesta constant recerca de la nostra identitat no neix amb l’era digital, sinó que acompanya a l’ésser humà des que va tenir consciència de si mateix.

Un exemple d’aquest desig permanent de construir la nostra identitat i representar-la, el trobem en el treball de la fotógrafa Cindy Sherman. Remarca aquest desig de ser representats, i que en el món dominat per xarxes socials cada vegada més d’usuaris construeixen les seves identitats a partir de posts i fotos.

Cindy Sherman. Untitled.

Una artista novaiorquesa que ja en el 1978 treballava la identitat humana a través de la fotografia. Ho feia mostrant personatges estereotípics dels anys cinquanta.
Tots aquests són autoretrats, on l’artista adopta diverses identitats i juga un rol, creant així una ficció fabricada.
Ella és la dona de fer feines, la prostituta, la dona desesperada, l’enamorada, l’actriu de cinema…

Cindy Sherman. Untitled Film Still.


Fent tots aquests papers, Cindy ens convida a reflexionar i mostra com construeix la seva identitat a partir dels relats d’altres persones.
Ens planteja i posa en crisis la nostra identitat, en preguntar-nos si som una invenció o si la nostra identitat no depèn només de com ens veiem nosaltres, sinó, en gran part, de com ens veuen els altres.
Resumint, les seves fotos tracten la projecció de personatges i estereotips que estan fermament arrelats en el nostre imaginari cultural.
Una mostra de com des de fa molts anys l’ésser humà ha tingut la necessitat d’encaixar dintre d’una identitat concreta.

Cindy Sherman. Untitled Film Still.

Però Cindy Sherman no va contemplar que en un futur no molt llunyà les identitats “construïdes” podrien arribar a ser públiques de manera virtual. On l’individu es podria separar del mateix cos, creant així una projecció d’ell mateix.


Un exemple contemporani seria el projecte d’ Amalia Ulman Exellences & Perfections . Aquesta artista juga amb el poder de les xarxes socials i amb l’imaginari compartit actual.
Ulman es va reinventar a si mateixa amb la intenció d’acabar sent una adolescent transcendent i viral. Va utilitzar la xarxa i les publicacions imitant un diari personal, on explicava als seus seguidors, el seu dia a dia. Una vida plena de diners, baralles, depressions i alguna que altra cirurgia.

Amalia Ulman’s Instagram

Va crear una identitat que mostrava la història perfecta d’una noia d’èxit en l’era de la social media.
L’artista va reflexionar sobre la identitat pública i com cada vegada més molts usuaris adopten l’actitud d’una superstrar. Fa uns anys només algunes persones del star-system begraven amb certes pressions socials. Ara sorprenentment busquem aquesta viralitat copiant o reproduint aquests sistemes en les xarxes.

Amalia Ulman’s Instagram

Amb aquesta nova identitat modelada, sorgeix un problema visible per a molts usuaris.
En la vida real, la nostra identitat física/ estètica (fora dels marcs de les xarxes socials) no s’ajusta als ideals que hem projectat en aquestes. Acabem sent víctimes de la nostra pròpia autoria, mostrem allò que volem ser però que alhora no som.
Tenim aquest sentiment d’omnipotència, ja que aquesta creació idealitzada que mostrem en el perfil públic, cada vegada més s’allunya del que som realment.

Un projecte que remarca aquesta realitat és; Your face is a big data, de Egor Tsvetkov.
Aquesta investigació és un recull de fotografies que mostren aquest dualisme entre el qual representem i el que som.
Aquest estudiant de fotografia, va fer diverses fotos a persones en llocs públics i després a través d’una aplicació de reconeixement facial va localitzar els seus perfils en les xarxes.

Your face is big data


Al contraposar-les, emergeix el problema que estem tractant. El cos físic s’ha tornat una barrera, ja que ens mostra sense filtres ni retocs estètics, i al final acabem sent víctimes de la nostra autoria estètica.
El cos que realment tenim no coincideix amb el que projectem a les xarxes. Tenim una obsessió cada vegada major per ser la millor versió del que podem ser.

Però en un futur? I si gràcies a la tecnologia poguéssim abolir totes aquestes barreres?
Sembla que els herois de còmics es van anticipar a una nova tendència anomenada ‘transhumanisme’. Aquesta nova teoria es coneix per l’aplicació de la tecnologia als éssers humans per millorar les seves habilitats físiques.
Superhuman, va ser una exposició que tractava el perfeccionament humà. Va reunir un seguit d’exemples que posaven en dubte el límit entre el natural i el que podem acabar sent.
He volgut emfatitzar en dos exemples que formaven part de la mostra. Dos atletes paralímpics utilitzen pròtesis per poder córrer,en aquest cas la tecnologia modifica el seu cos i gràcies a això realitzen accions que sense ella no podrien dur a terme.

Aimee Mullins al Mateu Barney Cremaster 3, 2002


Aimee Mullins, una model paralímpica, creu que la seva condició és una nova oportunitat. Ella canvia d’identitat depenent del model de cames que li arriben. Un exemple, ara sí, d’una construcció d’identitat basada en millores construcció mecàniques i tecnològiques.

Evening News 27 juliol 1978

On vull arribar amb tot això?
Fa anys la fecundació in vito va ser portada del diari del Regne Unit, amb el titular: Superbaby.

En aquell moment va ser tot un descobriment però ara fa temps que hem canviat de percepció i ens sembla del tot normal.
Penso que després de veure com la percepció de l’ésser humà està evolucionant, és molt possible que dintre d’uns anys modifiquem els nostres cossos per assemblar-nos al nostre propi ideal.
Avui en dia com hem vist amb diversos exemples les xarxes socials estan modificant la construcció de la nostra identitat.
Modificarem el nostre cos natural per satisfer una ment que és víctima d’una estètica irreal?
Però i si tinguéssim les eines per modificar-nos corporalment i assemblar-nos a la nostra projecció? I si la cirurgia estètica fos molt econòmica? On estarà el límit?

WEB GRAFIA:

https://www.bbc.com/news/av/magazine-36019275/your-face-is-big-data

https://verne.elpais.com/verne/2018/11/22/articulo/1542898981_882200.html

Hyper Normality

https://www.moma.org/calendar/exhibitions/1154

http://fotografica.mx/fotografos/cindy-sherman/

http://www.alejandradeargos.com/index.php/es/completas/32-artistas/409-cindy-sherman-biografia-obras-y-exposiciones

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s