RELATS REDIBUIXATS

Quan el creador modifica l’obra arrel d’un qüestionament

És fàcil concebre un relat conegut com quelcom immutable. Cada fragment d’aquest, fa l’efecte d’haver estat dissenyat perquè encaixi amb els altres de la manera exacta en que ho fa. De fet, hi ha diàlegs o escenes de pel·lícules o llibres, o melodies, o il·lustracions icòniques, que deixen petjada en nosaltres i ens és fàcil recitar de memòria algunes frases, o cantussejar, o gargotejar per alguna banda. Però en el moment de la concepció, existeix un marge de temps en que forces externes poden incidir en aquest relat abans que esdevingui una icona intocable.

Hendrick van Anthonissen
Hendrick van Anthonissen

View Scheveningen Sands, és un oli sobre llenç del segle XVII, obra de Hendrick van Anthonissen, un artista neerlandès resident a Amsterdam. Concretament es tracta d’una marina pintada amb una tècnica acurada i detallista. Respecta la partició en terços academicista, en que dos representen un cel d’un blau grisós ple de núvols. El terç inferior és una platja amb alguna barca i grupets de persones vora la mar.  Es difuminaria amb tantes d’altres de l’edat d’Or neerlandesa, si no fos perquè al 2014, una estudiant de postgrau de restauració, mentre netejava el llenç per tal d’exposar-lo a una galeria, descobrí una figura curiosa sobre el mar, i després d’insistir una estona, una colossal balena morta situada entre l’aigua i la sorra. L’animal marí donava sentit a l’escena del munt de gent mirant cap al mar. Pel que es veu, quan al segle XIX el quadre fou donat en un museu, ja havia sigut repintat. S’especula que possiblement fou perquè els compradors de l’obra van considerar l’escena desagradable. És un clar exemple, de com, la voluntat d’aquell qui adquirís una obra, passava per sobre de la intenció de l’artista. El relat que havia dissenyat van Anthonissen, quedà aixafat pel delicat gust de dames i senyors.

Resultat d'imatges de segundo tomo del ingenioso hidalgo don quijote de la mancha
Resultat d'imatges de quijote 2 original

Però la intevenció perquè l’obra d’altri sigui modificada no es restringeix al públic d’aquesta. Al 1614 es va publicar a Tarragona una segona part apòcrifa del Quijote (publicat originàriament al 1605) anomenada  Segundo tomo del ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, que contiene su tercera salida y es la quinta parte de sus aventuras, obra d’un tal Alonso Fernández de Avellaneda nascut a Tordesillas. Valladolid, segurament amic o admirador de Lope de Vega. L’autor tenia una clara intenció de mostrar i atacar Cervantes bé per enveges personals, joc de vanitats o senzillament per aprofitar-se econòmicament d’uns personatges que ja tenien un èxit consolidat. Es tracta de la continuació natural del personatge però amb una pronunciada deformació satírica. Al moment de la seva publicació, Cervantes estava redactant la 2a part oficial, així que decidí afanyar-se a acabar-la -segurament aquest fet va permetre que publiqués abans de morir- i fer alguns canvis en el transcurs de la narració. Cervantes es refereix al llibre de Avellaneda repetides vegades en els seus últims capítols de la segona part. Arriba a l’extrem de fer aparèixer un personatge de Avellaneda, Álvaro Tarfe, a qui fa firmar un document declarant que els veritables Don Quijote i Sancho són els cervantins i de que en el somni d’un personatge, el llibre d’Avellaneda serveix als diables de l’Infern com a pilota. La segona part del Quijote ja hauria sigut una gran innovació sols pel fet de mencionar la seva primera part en la segona, situant als lectors al mateix nivell que els seus personatges perquè tant uns com els altres hem llegit la primera part i estem expectants per saber el que passarà. Però al referir-se a les aventures apòcrifes i reconèixer l’existència dels seus personatges, està creant un espai de ficció del que participen les dues obres. Així doncs, incorporar el Quijote de Avellaneda a la verdadera historia converteix el personatge en un impostor també a la ficció que realitza les seves aventures en llocs diferents de la geografia peninsular respecte el recorregut del Quijote autèntic, tot afegint capes de complexitat a la ficció.

És coherent pensar que en la societat individualista d’avui en dia, aquell qui s’autoanomena artista, produeix el que li ve de gust, tot esperant que el consumidor s’enamori de la seva peça i la compri sense objeccions o bé, si no el complau, senzillament que no hi pari esment. Certament, aquest enamorament cap a produccions de creadors és ben present, tant, que hem creat el terme “fandom” per expressar aquesta veneració, (i a vegades pràcticament obsessió) en alguns sectors de l’àmbit cultural, cap a l’obra o el mateix autor. Aquests fans que coneixen el seu objecte de devoció quasi millor que el seu creador, fan saber el seu entusiasme (sobretot a través de xarxes socials), quan s’estrena un nou concert, surt un nou capítol o una s’exposa una nova peça. Però igualment, són els primers en mostrar la seva decepció quan el nou bé de consum no ha complert les seves expectatives. D’aquesta manera, podem observar com en múltiples ocasions, els creadors estan cedint davant dels reclams del “fandom”, ja que, al cap i a la fi, la seva consumició és el que produeix capital econòmic per l’autor.

Resultat d'imatges de fallout 3

Aquesta situació s’exemplifica clarament en la sèrie de videojocs de rol Fallout, iniciada al 1997 i vigent fins al 2018 -de moment-, any en que van posar a la venda la seva última entrega. El joc està ambientat en un món futurista, post apocalíptic, a causa d’un conflicte nuclear (bastant influenciat per la paranoia post-nuclear dels anys 50). Fallout 3 (2008) produït per Bethesda Softworks, estava dissenyat per què el personatge principal, Lone Wanderer, amb qui s’identifica el jugador, morís quan l’argument principal arribés el seu fi i impedís seguir jugant passat el joc. La frustració dels aficionats va ser tan gran, que l’empresa es disculpà, i al cap de poc llençà l’expansió Broken Steel, en què el personatge ressuscitava, s’incorporaven missions noves, nivells superiors i la possibilitat de seguir jugant un cop desbloquejats tots els continguts.

Resultat d'imatges de game of thrones

Imatge relacionada

En la qüestió de les adaptacions cinematogràfiques de la literatura, hi ha un cas excepcional que s’està esdevenint actualment: com la sèrie Game of Thrones ha avançat la saga de novel·les del propi autor. Els cinc llibres publicats, són de lectura lenta, amb descripcions detallades fins al punt de definir el fermall que subjecta la capa de Tyrion Lannister, o la crosta del pastís de poma del banquet dels Stark, però d’escriptura són infinitament més lents.  R. R. Martín, va treure a la venda la primera entrega de Song of ice and fire al 1996, i la darrera, al 2011, tenint en compte que falten encara dos títols més. Mentrestant, la sèrie ha devorat 7 temporades des del 2011 i en breus s’estrenarà la vuitena i última. Pot semblar anecdòtic, però en realitat és bastant transcendent ja que els guionistes han passat d’adaptar una història a crear ells mateixos les trames. Fins quin punt  George R. R. Martin està condicionat per les línies argumentals que ja hagin viscut els seus personatges? A més, l’autor està rebent les reaccions dels seguidors de la sèrie; poden ser aquestes també un factor important en la redacció dels nous llibres? Tant si s’allunya radicalment de la sèrie per diferenciar-se’n, com si en respecta parts que han funcionat, l’estarà prenent com a referent.  D’alguna manera, podem considerar doncs, que sigui com sigui el relat escrit per R. R. Martín, serà una adaptació de la ficció ja existent en la sèrie.

En resum, advertim, que les voluntats d’altres persones sobre l’obra d’un creador, al llarg de tota la història, han tingut prou força per a transformar el relat final de moltes creacions. Aquesta alteració per si mateixa, no és positiva ni negativa, sino que depèn del cas particular: en el quadre de van Anthonissen, priva de conèixer l’objecte de contemplació dels personatges, en el Quijote esdevé clarament una aportació enriquidora, mentre que en els dos casos restants, l’efecte de l’alteració és més ambigu, quedant en mans de l’opinió personal de cadascú.

De quantes obres existents devem ignorar com persones alienes van dir o fer quelcom sobre aquesta que la va condicionar completament? Potser precisament, allò que considerem romànticament fruit de la inspiració d’una peça, sigui la resposta a un repte imposat per altres durant el procés creatiu. D’altra banda, posant un peu al futur, a més d’hipotitzar sobre els dos finals de A song of ice and fire i de Game of Thrones, ens podem qüestionar: sorgiran noves maneres de desafiar els propòsits dels creadors? tindrà cada vegada més pes l’opinió del “fandom” sobre el transcurs del relat?, i sobretot, arribaran a tenir tanta influència com per considerar-los, d’alguna manera, part de l’autoría?

Laia Bramona i Collet

Bibliografia

  • VAN ANTHONISSEN, Hendrick. View Scheveningen Sands . 1641.
  • NATIONAL GEOGRAPHIC. Una ballena se ocultaba en un cuadro. Natioinal geographic españa [en linia]. 2014 [consulta: abril 2019].
  • DE CERVANTES, Miguel. Don Quijote. El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. 1ª edició. España: Círculo de lectores, 2015.
  • FERNÁNDEZ, Alonso. El Quijote Apócrifo, 1ª edició. España: Cátedra, 2011.
  • BETHESDA SOFTWORKS. Fallout 3. 2008.
  • EL REFUGIO; Fallout Wiki. Fallout 3 [en linia] [consulta: abril 2019].
  • R. R. MARTÍN, George. Joc de Trons. 1ª edició. Barcelona: Alfaguara Juvenil, 2011.
  • BENIOFF, David; WEISS, D. B. Game of Thrones. 2011-2019.
  • Apunts de de literatura española de 2n de Batxillerat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s