L’art de la censura

Darrere del rectangle negre.

Ariadna Ruiz Salvador

En un context on cada vegada estem més saturats d’imatges i la nostra privacitat es redueix a gran velocitat, la censura entra inevitablement en debat. Entendrem la censura com a l’eina que permet, a certes persones d’una comunitat, la tasca d’analitzar escrits i obres per jutjar si en pot ser permesa la seva divulgació.

A l’antiga Roma, el censor era un càrrec públic on el magistrat feia el registre dels ciutadans i els seus béns. Sembla coherent doncs, l’evolució de la figura del censor, que teòricament s’encarrega de vetllar per la conducta dels ciutadans. Tot i això, quan actualment ens és prohibit l’accés a algun tipus d’imatge o informació no podem evitar sentir cert neguit; genera una exaltació i un interès per descobrir el motiu de la censura, el què queda fora del nostre abast que sovint, el simple fet de censurar una obra o document acaba per donar-li més importància de la que té.

Aquest fet és el que poden transmetre les imatges de la col·lecció «Post Resistance» d’Osman Bozkurt; qui en la seva obra, s’ha dedicat a fer un recopilatori de tots aquells grafitis que han sigut tapats per les autoritats en espais públics. Més enllà de l’interès que ens pugui suscitar el què ha estat censurat, hem de saber que els grafitis esborrats eren la memòria urbana de les mobilitzacions que hi va haver a Istanbul el 2013 arran de la violència policial exercida anteriorment en una manifestació ecologista per salvar el Parc Taksim Gezi. L’artista doncs, va fotografiar les seqüeles de les manifestacions. En aquest cas, la institució intenta esborrar, per mitjà de pintades grisoses, la memòria de la resistència política.
Queden encara moltes preguntes a l’aire si deixem de banda el què ha estat censurat; Perquè s’han tapat aquests continguts i no uns altres? En quin moment es decideixen de tapar? Qui els tapa i per ordre de qui? Són aquest tipus de preguntes les que intentarem respondre a continuació.

Manifestació del 28 de Maig de 2013, Istambul
«Post Resistance» d’Osman Bozkurt, 2013

En primera instància, hem vist que la funció de la censura és protegir. Cal doncs, analitzar aquesta capacitat. Per una banda, l’artista Daniel Mayrit la posa en dubte amb la seva obra «Authorised Images» en la que s’ha dedicat a pixelar els rostres dels agents policia, en fotografies oficials.

18/06/2014 Madrid, Espanya. El President del Gobern, Mariano Rajoy, presideix l’inauguració del Memorial per las ví­ctimes del terrorisme del Cuerpo Nacional de Polici­a.
Fotografí­a: Diego Crespo

«Authorised Images» de Daniel Mayrit, 2015
«Authorised Images» de Daniel Mayrit, 2015

Aquesta obra, deu els seus orígens a la nova política de protecció dels cossos policials; en la qual es considera “severa ofensa” la difusió de la imatge dels treballadors públics per tal de garantir la seva seguretat. L’artista, posa en qüestió la necessitat d’impedir aquest tipus d’imatges quan, avui en dia, les mateixes autoritats són qui exhibeixen les fotografies dels agents a les xarxes socials entre d’altres.

A partir d’aquest punt m’agradaria qüestionar; quin és el sentit de la censura si en el nostre dia a dia tenim accés a allò que s’ha censurat? Bé podríem argumentar que censurar certs aspectes en les xarxes socials, no fa que l’experiència d’aquests sigui menor o impossible en la nostra realitat quotidiana.
Per contra, hem de ser conscients que la restricció de l’accés també pot beneficiar-nos; entenem que la mateixa policia no aposti per difondre imatges d’atemptats, i igualment ningú vol que una fotografia seva, estant nu, volti descontrolada per les xarxes; tenim un cert rebuig a la censura, perquè comporta que se’ns estigui privant d’informació. A la vegada però, per molt que puguem tenir accés a veure un nu a la vida real, si no ens trobarem una persona despullada en sortir al carrer, perquè ho hauríem de fer quan obrim el mòbil?

L’art, en aquest aspecte, juga amb unes altres regles, qüestió de cadascú valorar fins a quin punt són legítimes; Podem trobar-nos obres com «L’origen del món» de Gustave Courbet passejant per un museu d’art clàssic. Si bé és cert que aquesta obra no va ser exposada fins cent anys més tard de la seva creació, perquè el fet que estigui en un museu, en permet la seva difusió? Personalment, opto pel consentiment, tant del representat com de l’observador, com a motiu principal.

Sent ara conscients dels aspectes positius que pot tenir la censura per a nosaltres, podem centrar-nos a analitzar en el nostre rebuig cap a ella. Sentim que se’ns oculta informació, és a dir coneixement i, com bé se sap, en última instància el coneixement és poder. L’ocultació de dades en benefici propi, és un fet més comú del que voldríem. Hauríem de preguntar-nos doncs, qui estableix aquesta censura d’acord a interessos personals.

Per fer-ho, ens és necessari construir del cicle de la censura: l’obra primerament és produïda, es decideix ocultar-la, s’oculta i finalment, l’observador no la veu. Cadascuna d’aquestes quatre fases la du a terme un òrgan diferent; el més interessant d’aquest fet és que, justament quan algun dels factors no està d’acord amb la decisió del censurador, es produeixen infiltracions, sent més precari establir una censura que desmuntar-la. Qui hauria de tapar-ho no ho fa (o no ho fa bé), l’observador es queixa i manifesta (a vegades autoproduint) i fins el mateix creador pot criticar la censura mitjançant la sobreproducció per saturar el sistema. Podent acabar amb un descontrol de la producció.
Un bon exemple d’aquest tipus d’infiltració és l’obra «GFWlist», de l’artista i activista Xu Wenkai. Basant-se en el Gran Tallafocs Xinès, que impedeix l’accés des de xina a certes pàgines d’internet (decidides des de l’estat), va construir una peça escultòrica que reivindica i fa evident la quantitat de pàgines web que el govern xinès exclou als seus ciutadans. A mesura que passen les hores, una petita impressora adherida en un monòlit (referent al monòlit del coneixement de «2001: una odissea de l’espai» de Stanley Kubrick) va imprimint les adreces descartades, censurades, formant-se una pila del coneixement “inadequat” a terra.

«GFWlist» de Xu Wenkai, 2010
«GFWlist» de Xu Wenkai, 2010

Havent distingit els factors de la censura, podem centrar-nos i identificar el censor. Com hem vist en l’obra anterior, aquesta sovint l’identifiquem amb la institució, ja sigui religiosa, cultural, institucional… el que m’agradaria destacar però, és que avui en dia tots nosaltres també tenim la possibilitat d’exercir de censors. Podem prendre com a exemple el disseny del cartell del Carnaval de Terrassa del 2018. Aquest, va ser l’escollit en un procés de participació ciutadana, així i tot, quan va sortir publicat, les crítiques van ser tan aclaparadores que es va acabar censurant per motius obvis. Justament aquí trobem la nostra capacitat d’acció; des dels comentaris punyents que es pengen a les xarxes socials fins a les denúncies oficials, podem modificar l’acció dels creadors, fent que aquests s’autocensurin, ometin, i fins i tot suprimeixin els continguts.

Fent referència a aquesta autocensura que sovint acabem exercint sobre nosaltres mateixes, trobem la següent interfície: «Seen», produïda per Emil Kozole. Aquesta es dedica a anar ocultant, a mesura que s’escriu, les paraules amb un possible contingut “incendiari” segons la NSA (National Security Agency dels Estats Units) i la GCHQ (Government Communications Headquarters del Regne Unit). El resultat; un text que podria ser plenament normal, acaba censurat en gran mesura.


«Seen», d’Emil Kozole, 2015

El més interessant de tot plegat però, és que cada vegada, apareixen més accions que posen al límit la censura (tant personal com social), fins al punt d’aprofitar-se’n en benefici propi. És ben sabut per exemple, que les campanyes publicitàries d’AXE busquen l’escàndol públic, realitzen anuncis amb un alt contingut sexual i masclista, sabent que els col·lectius de caire feminista els censuraran. Aquest fet fa que se’n parli més, tingui més ressò i, com encertadament es diu, “tota publicitat, per dolenta que sigui, és bona”.
Qui realitza aquestes campanyes no està aïllat del món; sap perfectament com pensa la població i ho utilitza per interessos personals.

En el món de l’art, també s’han establert censures que han produït l’augment de la popularitat d’una obra. És el cas de «Shapolsky et al. Societats Immobiliàries de Manhattan, un sistema social a temps real, a 1 de maig del 1971» de Hans Haacke. Aquesta obra, exhibia el recull de les propietats d’una de les empreses immobiliàries amb més pes de Nova York. L’escàndol va esdevenir quan l’obra va ser qualificada d'”inadequada” i, al no ser retirada per l’artista, se’n va cancel·lar l’exposició. Per molt que hi ha disparitat a l’hora d’assegurar per quin motiu va ser censurada, aquests esdeveniments van fer augmentar tant la popularitat de l’obra, que ara és mundialment coneguda.


«Shapolsky et al. Societats Immobiliàries de Manhattan, un sistema social a temps real, a 1 de maig del 1971» de Hans Haacke, 1971

Arribem així a la qüestió final; què produeix realment la censura? Com ens afecta en les nostres accions? Com hem dit, la censura pot protegir-nos per una banda, i també és cert que pot produir un augment de l’interès, tal com acabem de veure. Amb tot, també hem de preguntar-nos, a escala social, quines conseqüències té no accedir a certs continguts. Més enllà de l’accessibilitat a la informació i la possibilitat de culturitzar-se, considero important preguntar-nos si la censura (institucional i social) està generant tabús socials que, inevitablement condueixen a la desinformació i al fals coneixement. Cal doncs, ser conscients de les possibilitats, tant positives com negatives d’aquesta eina, per tal de fer-ne un ús adequat.

Bibliografia:

http://www.osmanbozkurt.com/main/Osman_Bozkurt.html

Click to access OsmanBozkurt_SelectedWorks_2013.4.pdf

https://www.danielmayrit.com/authorised-images

https://www.instagram.com/imagenesautorizadas/

https://eventstructure.com/filter/2010/Gfwlist

https://cat.elpais.com/cat/2018/01/13/cultura/1515856513_789910.html

https://emilkozole.com/Project-Seen

http://teoriadelapublicidad.blogspot.com/2011/11/axe-rentabiliza-la-censura-de-su-ultima.html

https://www.macba.cat/ca/shapolsky-et-al-manhattan-real-estate-holdings-a-real-time-social-system-as-of-may-1-1971-3102

http://we-make-money-not-art.com/

https://www.itsnicethat.com/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s