Desmentint el clixé de l’artista: tothom pot fer art?

de Maria Ruzafa

Una pregunta aparentment senzilla com aquesta que demana una resposta senzilla és en realitat un tema complex que abasta una diversitat de perspectives que es basen en el context per definir-lo.

“I don’t listen to what art critics say. I don’t know anybody who needs a critic to find out what art is” Amb aquest afirmació, Basquiat fa referència a la situació que molts artistes viuen, sentint-se desvinculats de les acadèmies i entenent que l’art desborda el discurs de la crítica. Durant segles s’ha pensat a la figura de l’artista com algú superior, inspirat o fins i tot diví. En la nostra contemporaneïtat ja no preval aquesta idea, però encara existeix el clixé segons el qual la persona que crea necessita una gran formació o fins i tot grans recursos per arribar a fer art. En aquest sentit, i per tal de desmentir aquesta premissa, explorar artistes autodidactes ens obre un camp per repensar la nostra concepció de l’art i posar en qüestió el fet de que és necessari haver tingut una formació especialitzada per produir art. 

Anar pel carrer i fixar-se en la diversitat d’expressions urbanes ens desperta de la nostra quotidianitat, sovint ens desautomatitza la percepció: sense anar més enllà, la ciutat és plena de creadors i creadores anònimes que duen a terme accions sense necessitat de ser reconeguts per autoritats artístiques com museus o critics d’art. Sent conscients d’aquesta realitat, presentem alguns dels artistes que van començar sense formació i que s’han convertit en referents indiscutibles per l’art contemporani i per l’idea d’art del present. 

Al 1962 Joseph Beuys funda, juntament amb una vintena d’artistes, Fluxus, un moviment neodadaista que buscava difuminar els límits de l’art amb la vida mateixa. Va pretendre acabar amb la idea de l’art com una pràctica aïllada per configurar un concepte « ampliat » del mateix, obrint l’horitzó de la creativitat més enllà del ghetto de l’art. L’art sempre s’ha allunyat de les necessitats de l’ésser humà i s’ha ocupat d’innovacions estilístiques i artísticament immanents. L’art es fusiona amb la vida i a partir d’ara qualsevol persona pot ser un artista.

La pintora i escriptora Leonora Carrington, precursora del moviment surrealista a Mèxic. La seva infància va estar marcada per la vivència i la disciplina dels seus pares contra un mon d’imaginació. Gràcies a la seva gran passió per la lectura i per les històries tradicionals celtes. 

Una de les obres més representatives és “The Giantess” (1947) on mostra aquest mon imaginari i interior que només pot captar amb la pintura. 


Als 8 anys, Lorenza Böttner va tenir un accident que va fer que es quedés sense braços. Desde petita havia mostrat inquietuds artístiques però la seva condició diferent i els prejudicis socials cap a ella, van dificultar l’inici de la seva  trajectòria. Va començar pintant amb els peus i amb la boca. Obres plàstiques de gran format, així també com performances per reivindicar el fet de que tots els cossos poden fer art. Lorenza va fer de l’art una manera d’existir, independentment de les idees que la gent pogués tenir sobre algú que aparentment no hagués pogut obrir-se camí en el mon de l’art. Va trencar molts tabús socials i va fer concebre l’acte creatiu com a quelcom obert i plural. 

Böttner sortia al carrer amb els seus pastels i els seus fulls de paper i es posava a pintar a la vista de tothom. El seu art va ser considerat posteriorment com a art d’acció directa, de guerrilla. Va parasitar l’espai del reconegut festival Documenta VII, convertint el carrer en un gran espai expositiu. Aquest fet evidencia que el carrer és el lloc real i vital en què es produeix l’art.

L’ artista nord americà Jean Michel venia d’una familia desestructurada, els seus pares es van divorciar i per aquesta situació va haver de canviar moltes vegades d’escola. Als 16 anys, va ingressar a la City-As-School, centre escolar per a adolescents superdotats, d’on el van expulsar, per rebel·lia, un any abans de graduar-se. Ja en la seva joventut va entrar en contacte amb l’ús de drogues i les bandes de carrer. Des de finals dels anys seixanta, grups de joves de Brooklyn i del Bronx van començar a cobrir les parets dels espais públics (andanes, túnels i vagons del ferrocarril metropolità) de gargots i pintades. Alguns es valien d’aquests espais públics per donar curs als seus desencants, a les seves protestes, als seus desacords amb les estructures socials, polítiques i econòmiques d’un sistema que els era absolutament advers.

Al 1977, Basquiat es va introduir al món del graffiti, pintant en els vagons del metro i per les zones del SoHo (barri novaiorquès on proliferen les galeries d’art). Però va ser a partir de 1980, sent encara un rodamón, quan va començar a dedicar-se principalment a la pintura.

Basquiat seguia dedicant-se al grafit, les seves pintades i escrits tenien molta càrrega poètica i filosòfica, però sobretot satírica. El pseudònim del seu alter ego era SAMO, sigles de “Same Old shit (literalment, “[la] mateixa vella merda”) amb el qual signaven quan pintaven els seus tags i grafits, amb críptics missatges.

J. Marchi va descobrir la seva passió per la pintura després d’un tràgic accident i va sentir una gran necessitat per pintar. No obstant això, ni la manca d’entrenament i educació en l’àrea li van impedir aconseguir els seus somnis. Mai havia pintat abans. Des de llavors no ha parat. Ell creu que és el destí. Una de les seves eines preferides no convencionals són els rodets de fusta per a fer pasta. També utilitza trossos de cartró com a pinzells. Crea obres abstractes alegres, apassionades i innovadores, i és així com David ha aconseguit fer-se popular entre celebritats i col·leccionistes molt ràpidament.

L’artista diu que veu les seves pintures acabades abans de donar la primera pinzellada. El no tenir cap tipus d’educació professional en art li va donar la motivació la llibertat de fer les coses des del seu cor, en lloc  de buscar un equilibri entre entrenament i expressió personal. “No es tracta que em comparin amb gent que sí té títols o ha rebut educació; es tracta de l’art que produeixen aquestes persones “, afirma. “Ser autodidacta no em dóna cap paràmetre sobre què està bé o està malament. Crec que en l’art no hi ha res que estigui bé o malament.” Aquí trobem un altre exemple d’artista autodidacte.

En un episodi, Homer Simpson es converteix en artista en voler desfer-se d’un rostidor que va acabar per accident sobre el capó d’un automòbil. La propietària del cotxe es va presentar amb la barreja de maons i ciment en què havia quedat convertida la graella, i diu a Homer que el seu nom és Astrid  Weller. És crítica i propietària d’una galeria d’art, i es mostra molt impressionada per “l’obra” de Homer. El que ell havia fet amb la graella era una expressió artística en forma d’escultura, una mostra de “art extern”, és a dir l’expressió artística de les emocions humanes com la ira o la ràbia, realitzada per un pacient psiquiàtric o un pagès. Homer va vendre “l’escultura” amb l’ajuda d’Astrid i va començar a ser un reeixit artista professional. Sent un artista, Homer usa el seu “do” per continuar amb el seu treball. Aquesta tècnica ha sigut utilizada també per artistes actuals.

Erin Kenndy DeLong, una mare de dues nenes bisexuals de l’Estat de Nova Jersey, va trobar un grafit homòfob contra les seves filles a la porta del seu garatge i en el qual es podia llegir ‘sóc gai’. En veure la imatge, va decidir respondre amb un missatge encara més cridaner i visible per a tot el veïnat. Va decidir pintar tota la porta del seu garatge amb la bandera de l’arc iris que representa al col·lectiu LGBTI com a resposta a l’homòfob gargot i per fer veure a les seves filles que no tenen per què avergonyir-se de la seva condició sexual.

Amb aquests exemples, molt diferents entre ells, podem observar que comparteixen una certesa: tothom pot arribar a ser artista. Hem d’entendre l’art com una expressió individual i col·lectiva, que obre escletxes en la realitat quotidiana i que no s’ha d’encaixar necessàriament en els dispositius de la crítica o dels museus, tal i com els entenem avui en dia. L’art de Basquiat és un clar exemple de la necessitat de llibertat de l’artista, que posa en qüestió la realitat en la que viu, amb un art totalment desinhibit que alhora fa una crítica del seu present.

Els exemples que hem vist mostren clarament que si algú és capaç de crear, produir o simplement imaginar alguna cosa d’una manera nova o desconeguda a través de la passió, sí, tothom pot ser un artista.Qualsevol cosa feta, creada, pensada pot ser un art si hi ha passió dins d’ella i la persona que hi ha darrere s’expressa a través d’ella.

Webgrafia i fonts d’informació:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s